La multiplicitat de mitjans, el gran nombre de creatius anònims que pengen les seves creacions a Internet, la velocitat de transferència de dades, la manca de confidencialitat que s’explora a la xarxa, les imitacions batejades com a simples “inspiracions” i el poc control o l’ineficaç mètode utilitzat per analitzar possibles plagis publicitaris, són alguns dels factors que dificulten la regulació d’una legislació que defensi en tota regla les creacions i els autors de peces publicitàries originals i inèdites.
Primerament, m’agradaria apuntar que en el disseny d’una solució a un possible problema d’un determinat anunciant és indispensable la ideació d’un concepte estratègic adequat al client i al seu consumidor; per altra banda, la idea creativa també ha d’estar totalment vinculada amb el target potencial, amb el qual s’hauria d’aconseguir una empatia i una relació pràcticament, íntima. L’execució és la darrera part d’un entramat molt llarg i necessari; doncs bé, en la majoria d’ocasions, el que es copia deliberadament és la realització de l’anunci publicitari, ja sigui una gràfica o un spot. D’aquesta manera, s’atorga més importància al disseny, que al concepte per se: un error fonamental i de base que encaminarà, molt probablement, al fracàs de la campanya publicitària.
Exemples
Per altra banda, una de les creences principals de la filosofia Postmodernista és la incapacitat per inventar i la necessitat de re-inventar a partir del que ja està fet. Aquesta és la filosofia de buscar referències, d’imitar estètiques i partir de conceptes creatius per després provocar un capgirament en les expectatives i l’imaginari col·lectiu de la població. Aquesta manera de “crear”, generalment, no és considerada com un plagi, ja que l’aportació del creatiu és el que arranca un somriure o qualsevol altra emoció, molt diferent de l’obra original. És el cas de l’spot del Festival de Sitges, basat en la pel·lícula Jaws, del 1975.
Spot Jaws
Hi ha moltes maneres de crear, però sens dubte, la més creativa (sol ser la menys utilitzada actualment) és la del paper en blanc, lluny de referències i altres idees ja concebudes; és només llavors, quan el creatiu s’evadeix del món i es centra en el problema real de l’anunciant, quan és més probable d’aconseguir un “eureka” després de hores i hores de treball.
Us deixo un fragment l’article “Alguién ha visto esto antes?”(Revista Anuncios)
José Luis Esteo (Remo)”Hay una excesiva obsesión por parte de los profesionales de la publicidad por estar informados y pendientes de todo (…) Y eso ocurre también a la hora de la originalidad de las campañas: siempre hay alguien que te dice que ha visto eso tuyo en algún sitio, por remoto que sea. Pero no todos usamos internet de la misma manera ni entramos en los mismos sitios, por tanto, no podemos ver todo lo que se hace en cada rincón. Creo que hay que dejar de estar tan tensos respecto a este tema”.
Perquè… on està el límit entre el plagi i la inspiració?
