una arma desconeguda. Les Relacions Públiques

Aquest vídeo introdueix l’entramat que s’amaga darrera del conflicte de la “Guerra del Golfo”: mentides i enganys que mataren a milers de persones.

L’octubre de 1990, Nayirah, una adolescent kuwaití de 15 anys va testificar en una sessió del Congrés dels Estats Unit que s’havia d’autoritzar la guerra contra Irak. La jove, entre llàgrimes i davant les càmeres de televisió, va afirmar que els iraquians van treure a 312 nens prematurs de les incubadores per ser llençats al terra, a l’Hospital de Kuwait. Mentrestant, el secretari d’Estat, James Baker, també s’esforçava per convèncer a l’opinió pública de la necessitat de començar una guerra amb Irak.

El rumor va ser confirmat per un informe d’Amnistia Internacional; es realitzaren audiències públiques al Congrés dels EUA que van ser retransmeses en directe per la CNN i enviades arreu del món; el terme “incubadora” va ser nombrat en desenes d’ocasions. El resultat? Els Estats Units ataquen Irak amb centenars de morts després de les seves actuacions, molts d’ells nens.

Després de la guerra, un periodista del Harper’s Magazine va demostrar que l’acusació de les “incubadores” va ser totalment falsa; i que la jove infermera era filla de l’ambaixador de Kuwait a Washington, Saud Nasir al Sabah. Anys més tard, amb el conflicte ja conclòs, el periodista John Martin, de la cadena ABC, va entrevistar a metges i infermeres de l’esmentat hospital. Tots van negar els fets de les incubadores.

La mentida va ser creada per una de les directores de Hill & Knowlton, Victoria Clarke. Hill & Knowlton és una de les més grans agències de relacions públiques a nivell internacional; la campanya de FREE KUWAIT després de la qüestió de les incubadores va ser espectacularment rebuda i interioritzada per l’opinió pública americana, convencent-los de la necessitat de lluitar contra un país “que era capaç de matar a nadons”, Irak.

Fets com aquests presenten el debat de quin és el llindar de les relacions públiques per actuar sobre l’opinió pública, fins a quin punt els valors morals de cadascú s’interposen per sobre d’actuacions nefastes i incompreses per la majoria de la societat (la majoria, perquè després dels fets, Victoria Clarke va ser subsecretaria de de Defensa d’Assumptes Públics sota la tutela de Donald Rumsfeld). Per altra banda, també em qüestiono la credibilitat i professionalitat dels periodistes de la CNN i de tot el món, en general, en creure unes informacions no contrastades ni verificades.

homo digitalis

Un dispositiu portàtil que permet integrar el món digital amb la Nostra realitat quotidiana. Aquest és el “pseudo-invent” del MIT Media Labs Fluid Interfaces Group, el qual es presenta com un prototip de la unió entre la tecnologia i la vida humana. El projecte és extraordinàriament original i patenta l’actual tendència de la denominada “societat digital”.

El nostre dia a dia es presenta totalment unit a la tecnologia, i ens és difícil imaginar-nos un món allunyat de mòbils, càmeres, ordinadors, telèfons o televisions; és més, aquests objectes han passat de ser complements dels nostres dies, per ser partícips i imprescindibles, així com són substitutius d’altres aspectes, per exemple, la connexió a Internet suposen la pèrdua o disminució d’activitats outdoors.

Quan observem el vídeo, no és estrany no sentir-nos aliens a aquesta situació, no copsar l’extravagància d’aquest invent “rudimentari”, perquè la unió de l’home a la tecnologia és tant real i dependent que la idea de convertir-nos en les nostres pròpies tecnologies podria arribar a ser atractiva per a molts; el cert és que jo l’etiquetaria com a “preocupant”. Aquest projecte planteja un debat molt interessant sobre els límits de l’home: la seva pròpia limitació i la que fa referència fins a on està disposat a arribar per configurar una vida més còmode, fàcil, però a la mateixa vegada, deshumanitzada.

comunicació solidària

Els mitjans de comunicació no només influeixen la societat, sinó que són, de fet, els constructors de la pròpia realitat: silencien uns esdeveniments, mentre concedeixen importància a uns altres, així com elaboren un relat determinat dels fets. Per altra banda, generen una reacció en el públic al qual es dirigeixen, un eco subjectiu que fa que aquella realitat “sigui”.

En ocasions m’agrada que els mitjans siguin com són, perquè ajuden a ser a propostes que fan que altres siguin més feliços: en aquest post parlaré d’algunes campanyes de comunicació que apareixen al ritme que s’acosta l’època més solidària de l’any: el Nadal i si, ja començo a sentir aquella olor de màgia que impregna els carrers de tot arreu; tot i que el Molina cada dia ens recordi que les temperatures giren en torn els 20C.

En primer lloc m’agradaria comentar una campanya encapçalada per la Fundació de Samuel Eto’o i la firma Kiwi; aquesta s’anomena “shoes for Africa”, que recull durant els mesos d’octubre i novembre a l’Hipercor i el Corte Inglés sabates de segona mà per repartir-los al continent africà. Un gran nombre de celebrities ha participat en aquesta iniciativa, alguns d’ells són Pedro Almodóvar, Amaia Salamanca, José Corbacho, Carlos Sobera, Eduardo Noriega, María Pujalte, Edu Soto i Manuela Velasco.

L’aparició de la campanya als mitjans, en format de noticia als telediaris, o d’article en el mitjà premsa ha estat tot un èxit; el projecte compta amb una pàgina web a Internet, així com amb un vídeo promocionant el cas. Tanmateix, la seva repercussió comunicativa s’ha magnificat gràcies als mitjans de comunicació de masses i al interès social del fet; tot i això, la presència de personalitats públiques, sens dubte, ha estat el punt més atractiu del cas. La web és la següent: www.shoeaid4africa.com/es/index.html

El vídeo de la campanya

Per altra banda, un cas molt més proper que comprèn una àrea geogràfica de caire més local. Es tracta del “the great pesebre”, una iniciativa de l’agència de publicitat Great Works que consisteix en muntar un pessebre on els protagonistes són ninots i juguets semi-abandonats o poc utilitzats. El més curiós del cas és que aquest esdeveniment es munta dins la mateixa agència (la web: www.thegreatpesebre.com). A la iniciativa hi col•labora l’Hospital de Nens de Barcelona.

En definitiva, es presenten dues iniciatives solidàries on el paper de la comunicació publicitària, diferent en cada cas, és totalment imprescindible per arribar a la societat o per desenvolupar l’acte en si; a més a més, en els dos projectes s’entreveu la creativitat latent i la imaginació destinada per resoldre situacions de pobresa precàries. Com a resultat? Més gent feliç per Nadal (:

interectuant amb el Drac Novell

Al llarg de tot el festival, la organització del Drac Novell ha intentat interactuar permanentment amb el públic potencial del concurs: estudiants universitaris d’arreu del món. Les tècniques que han utilitzat però, no han estat en tots els casos bidireccionals i interactives, sinó que s’han limitat a informar i comunicar terminis, localitzacions i tipologies de concursos entre d’altres aspectes.

En aquest article s’analitzarà la comunicació d’un reputat festival de comunicació, valgui la redundància, on es manifestarà la poca creativitat i ànsies de compartir la rellevància de l’esdeveniment; a més a més, a mesura que vagi avançant es proposaran algunes idees per tal de millorar la coneixença d’aquest, així com per incrementar-ne la participació.

Primerament, el Drac va comunicar-se via e-mail amb el públic potencial del concurs; tanmateix, la seva base de dades però, no va tenir en compte nous talents emergents que no havien participat mai en aquest. És cert que a moltes de les universitats s’havien penjat cartells amb la pàgina web del concurs, tanmateix, aquests són més ineficients que un joc virtual capacitat per recollir noves dades de possibles usuaris. Un punt a favor del festival, quan a l’ús de noves tecnologies, ha estat la creació d’un grup a Facebook, tanmateix, no ha estat massa exitós, ja que només ha reunit unes dues-centes persones, la majoria d’elles vinculades a la Universitat Pompeu Fabra o altres campus catalans.

Un altre punt interessant són els e-mails recordatoris de les fases del concurs, pel meu gust, una mica abusius i repetitius; a més a més, en aquest no es jugava amb les eines virtuals, sinó que es limitaven a textos en “blanc i negre” i el document adjunt; es podrien explotar vies creatives, fins i tot, per donar a conèixer els concursos…utilitzant audiovisuals, receptes, manuals d’instruccions o vinyetes de còmics; maneres diferents que criden l’atenció, i el conseqüent interès del públic. A més a més, d’aquesta manera la percepció de l’acte esdevindria més notòria i imaginativa, demanant el mateix nivell als seus participants.

També cal apuntar la web del drac, interna a la de l’Associació Empresarial de Publicitat, aquesta es mostra és molt senzilla, es presenten els documents necessaris per participar al drac i es demana a l’usuari que se’ls descarregui. Aquest fet pot resultar incòmode i poc pràctic, no és un espai dinàmic, ni interacciona amb el públic…la construcció d’una pàgina capaç de mantenir una comunicació bidireccional amb els estudiants seria ideal: un blog, un contacte permanent, edicions passades, mostra de les peces guanyadores; d’aquesta manera es podria conservar una gran hemeroteca creativa, on futures generacions podrien estudiar la petjada del passat.

Per últim, m’agradaria comentar un full de satisfacció que van lliurar als assistents de l’últim acte, el del lliurament de premis. Aquest comprenia diversos aspectes: qualitat de so, nivell de les peces o la organització de l’esdeveniment entre molts altres punts. Cadascuna d’aquestes observacions podia ser avaluada de l’1 al 5, en funció del nivell d’acord o desacord; crec que aquesta tècnica es positiva ja que es pot obtindre una percepció general de les impressions del públic, tanmateix, en un moment de plena diversió i expectació i poca paciència per omplir un qüestionari, crec que els resultats no s’haurien de tenir massa en compte ja que el número estrella devia ser el 3, el de “bé”.

Concloent, el Drac és un gran festival, on hi ha ponències, actes i xerrades molt interessants, protagonitzades per gran experts sobre la matèria; per altra banda, la qualitat de les peces és cada any més elevat. Tanmateix, la seva projecció i comunicació no està al nivell del festival des del meu punt de vista. Crec que si es replantegés aquesta qüestió el petit Drac podria arribar a ser un perfecte depredador de masses.

xarxa plural i… classista?

Les xarxes socials permeten la interacció de milers de persones a temps real, basant-se en un sistema global de relacions establert per George Simmel. Primerament, abans d’analitzar quina és la gran tipologia de xarxes socials que estan disponibles, m’agradaria deixar clar què gira entorn del concepte de XARXA; un terme que no només s’utilitza a nivell on-line, sinó que es referix a tots aquells grups i mecanismes d’unió, através dels quals els individus han anat intereccionant al llarg de la història. L’esquema que presento a continuació configura una síntesi clara de les seves característiques:

Un cop clar quin és el significat del terme estudiat, cal apuntar la gran tipologia de xarxes socials a Internet, la llista és infinita, vegeu sinó, el següent enllaç a Wikipèdia que mostra diferents xarxes adequades a diversos perfils d’usuaris, amb uns objectius i una filosofia compartida.

Paral·lelament m’agradaria classificar les xarxes socials a partir de la categorització de Pablo Burguero.

Pel seu públic objectiu i temàtica:

Xarxes socials horitzontals: Són aquelles que es dirigeixen a un perfil d’usuari general i no es relaciona amb cap temàtica específica. A més a més, cal destacar que la seva entrada és lliure i no es demana cap requisit per la seva entrada. Un exemple d’aquestes poden ser Facebook, Twitter o Orkut.

Xarxes socials verticals: Fan referència a aquelles xarxes amb una temàtica determinada, inetrès i motiu pel qual els usuaris s’adhereixen a la xarxa. A la mateixa vegada, en funció de la seva especialització poden classificar-se com a xarxes socials professionals (Viadeo o Xing), xarxes socials d’oci (Wipley o Minube)o bé, xarxes socials mixtes (Yuglo o 11870).

Pel subjecte principal de relació:

Xarxes socials humanes: Aquelles que tenen l’objectiu de fomentar relacions entre persones, unint-les a partir dels seus interessos, aficions, viatges o altres activitats; alguns exemples poden ser tuenti, Youare o Dopplr.
Xarxes socials de continguts: Les relacions es desenvolupen a partir dels continguts publicats pels usuaris, com a Flickr (Imatges)
Xarxes socials d’Inerts: El seu objectiu és unir marques, automòvils o llocs, l’exemple més significatiu és Respectance.

Per la seva localització geogràfica:

Per exemple, algunes xarxes socials de parla hispana són les següents:
- Networking Activo: Agrupa empresaris i emprenadors i compta amb una revista impresa.
- Neurona: el seu objectiu és que l’usuari millori la seva xarxa de contactes professionals.
- Tuenti: Estudiants universitaris i de nivell secundari són els usuaris principals.
- eConozco: es presenta com una xarxa que et permet contactar amb molts professionals a partir dels teus coneguts de confiança.
- Qdamos: un portal per buscar parella i amics.
- Linkara: enfocat a les relacions d’amistat, es presenta com una xarxa social que et permet conèixer a gent a partir de les seves aficions.
- Gazzag: un mix entre una xarxa social professional i una xarxa de contactes personals.

Com s’aprecia, la varietat de classificacions és molt àmplia…a continuació, m’agradaria presentar una categorització molt visual i clara:

La temàtica de cada grup de xarxes socials són les següents:
a) Online communities| la socialització
b) Bussiness networks| oportunitats laborals
c) Online matchmaking| l’ànima bessona
d) Alumni networks| relacions d’amistat i punts de trobada

Ja per últim, m’agradaria compartir un article de la BBC, basta en la tesis doctoral d’un estudiant de School of Information Sciences at UC Berkeley. Aquest posa de manifest la relació i les clivelles existents entre la utilització d’unes xarxes socials i la classe social dels usuaris. Què en penseu, tornem a fer marxa enrere cap a una classificació única i inamovible de classes? o ens endinsem en les idenititats plurals i líquides anunciades per Bauman?

Re-construir i Re-inventar

Són molts els invents que havien estat pensats per un ús totalment diferent al que realment i finalment s’ha destinat. El Bluetooth pertany a aquest tipus de productes que obeeixen aquesta premissa. Primerament, aquest va estar concebut únicament per contactar dispositius mòbils a través d’ones de ràdio de baixa freqüència. Posteriorment, però, la publicitat va envair-lo per convertir-lo en una nova tècnica per apropar-se al consumidor: el màrqueting bluetooth, que retalla distàncies amb els consumidors potencials de determinats productes o serveis.

El màrqueting bluetooth és una eina del màrqueting directe que es basa en l’enviament de missatge automàtics al target potencial d’un anunciant, amb l’objecte d’informar-los sobre ofertes, promocions, novetats, esdeveniments o concursos. Són moltes les marques que han implementat aquesta nova era de comunicació a les seves campanyes (BMW, Fanta, Orange, Telefónica…). La seva àrea d’aplicació pot ser molt variada:

- Fires i congressos: els estands poden convertir-se en una zona d’impacte publicitari en tant que, a través de missatges cridaners, els transeünts de la zona podran ser advertits de l’objecte comercial de l’estand.
- Discoteques i bars: els locals poden utilitzar aquesta eina per promocionar begudes, festes privades, estils de música o horaris d’obertura i tancament.
- Cinemes: també es pot enviar informació relativa a ofertes i descomptes, així com permet a l’usuari descarregar-se la cartellera, els trailers o les crítiques.
- Transport públic: amb un mecanisme muntat al mateix vehicle, es podria enviar missatges publicitaris a la gent, tant de dins, com de fora del vehicle; d’aquesta manera, es pot crear una zona d’impactes publicitaris al llarg del recorregut del metro, autobús o tren.

La principal avantatge del sistema es que els anunciants poden definir qui és el seu públic objectiu, qui està realment interessat en la marca i quans missatges són denegats per l’usari. Aquesta estratègia és realment interessant ja que a Espanya, més del 40% de telèfons mòbils disposen de la tecnologia Bluetooth.

Aquí us deixo un vídeo que parla d’aquesta novedosa tècnica:

Per últim, m’agradaria apuntar a un exemple real de la utilització d’aquesta tecnologia: el cas de Fiat 500. La campanya que va envoltar el llançament del vehicle girava entorn a posicionar a Fiat 500 com un veritable icone, fet pel qual, la manera de comunicar-lo, havia de ser excepcional, allunyada de qualsevol convecionalitat.

Així doncs, els responsables de Dommo Creative Center van optar per la instal·lació d’una lona gegant a una rotonda cèntrica de Madrid, la qual incorporava un Bluetooth per descarregar l’espot del clàssic model.

“white paper hooligan”

La multiplicitat de mitjans, el gran nombre de creatius anònims que pengen les seves creacions a Internet, la velocitat de transferència de dades, la manca de confidencialitat que s’explora a la xarxa, les imitacions batejades com a simples “inspiracions” i el poc control o l’ineficaç mètode utilitzat per analitzar possibles plagis publicitaris, són alguns dels factors que dificulten la regulació d’una legislació que defensi en tota regla les creacions i els autors de peces publicitàries originals i inèdites.

Primerament, m’agradaria apuntar que en el disseny d’una solució a un possible problema d’un determinat anunciant és indispensable la ideació d’un concepte estratègic adequat al client i al seu consumidor; per altra banda, la idea creativa també ha d’estar totalment vinculada amb el target potencial, amb el qual s’hauria d’aconseguir una empatia i una relació pràcticament, íntima. L’execució és la darrera part d’un entramat molt llarg i necessari; doncs bé, en la majoria d’ocasions, el que es copia deliberadament és la realització de l’anunci publicitari, ja sigui una gràfica o un spot. D’aquesta manera, s’atorga més importància al disseny, que al concepte per se: un error fonamental i de base que encaminarà, molt probablement, al fracàs de la campanya publicitària.

Exemples

Per altra banda, una de les creences principals de la filosofia Postmodernista és la incapacitat per inventar i la necessitat de re-inventar a partir del que ja està fet. Aquesta és la filosofia de buscar referències, d’imitar estètiques i partir de conceptes creatius per després provocar un capgirament en les expectatives i l’imaginari col·lectiu de la població. Aquesta manera de “crear”, generalment, no és considerada com un plagi, ja que l’aportació del creatiu és el que arranca un somriure o qualsevol altra emoció, molt diferent de l’obra original. És el cas de l’spot del Festival de Sitges, basat en la pel·lícula Jaws, del 1975.

Spot Jaws

Hi ha moltes maneres de crear, però sens dubte, la més creativa (sol ser la menys utilitzada actualment) és la del paper en blanc, lluny de referències i altres idees ja concebudes; és només llavors, quan el creatiu s’evadeix del món i es centra en el problema real de l’anunciant, quan és més probable d’aconseguir un “eureka” després de hores i hores de treball.

Us deixo un fragment l’article “Alguién ha visto esto antes?”(Revista Anuncios)

José Luis Esteo (Remo)”Hay una excesiva obsesión por parte de los profesionales de la publicidad por estar informados y pendientes de todo (…) Y eso ocurre también a la hora de la originalidad de las campañas: siempre hay alguien que te dice que ha visto eso tuyo en algún sitio, por remoto que sea. Pero no todos usamos internet de la misma manera ni entramos en los mismos sitios, por tanto, no podemos ver todo lo que se hace en cada rincón. Creo que hay que dejar de estar tan tensos respecto a este tema”.

Perquè… on està el límit entre el plagi i la inspiració?

blocs: una nova opinió pública

El bloc és un espai web, un diari digital que permet a l’usuari pujar comentaris de text, imatges, vídeos o àudio. Aquesta característica fa del blog una de les eines més usades i més populars que Internet ha tingut fins al moment. Cada “blogger” disposa de petites audiències, més o ments fidelitzades, que segueixen el que escriu la persona i s’hi relacionen digitalment.

Cal apuntar, que segons The State of the Blogosphere, l’any 2007 hi havia més de 133 milions de blocs a Internet. Aquests han proliferat ens els darrers anys, així com han augmentat els blocs d’anàlisi de l’actualitat, realitzats per periodistes que manifesten les seves opinions, allunyats dels mitjans de comunicació. Per altra banda, són molts els mitjans digitals, com la Vanguardia o l’Avui, que inclouen les veus dels seus periodistes a les seves webs mitjançant aquesta eina.

Aquest auge ha convertit el blog en una nova opinió pública: gaudeixen d’una credibilitat molt elevada, ja que, majoritàriament, no tenen cap entitat o empresa a les seves espatlles; així com ofereixen una comunicació fresca i amena, allunyada de la informació feixuga, poc interactiva i unidireccional dels mitjans convencionals.

Els “bloggers” amb aquesta capacitat d’influència pública, tant a nivell cognoscitiu com conductual, discuteixen sobre temes d’interès social; la clau és en el “how” i el “what” que ofereixen.

Com a curiositat, segons un rànquing de Technorati (http://technorati.com/), alguns dels blocs més influents són els següents:

- Huffington Pos
- Engadget, que versa sobre les noves tecnologies i gadgets
- TechCrunch, dedicada a les noves tecnologies
- Boing Boing, bloc tecno-cultural

feelback

“Ponle nombre al nudo” és el títol que bateja la nova campanya de Pan Bimbo. L’anunciant ha presentat un nou envàs pel producte, molt més còmode que l’anterior. Bimbo ha deixat enrere el petit “plàstic” amb què tancava la bossa per endinsar-se en el món del típic “Nus de sabata”.

Aquest canvi sorgeix a partir d’un anàlisi exhaustiu dels hàbits de consum del seu target potencial. Bimbo va adonar-se que cada casa, cada família, dissenyava un invent diferent per tancar i conservar el pa: nusos mal fets, pinces d’estendre o gomes elàstiques. Amb aquest enginy, Bimbo apel·la l’insight del consumidor, del que n’obté un somriure i una complicitat màxima.

Una vegada més doncs, una marca s’endinsa al món digital per trobar aquell “feedback”, o “FEELBACK”, on marca i consumidor intercanvien sentiments i vivències conjuntes. En aquest cas, el target comprador és, en la majoria dels casos, la “dona de casa”, un fet que patenta la introducció d’aquest segment de població al món virtual.

www.ponlenombrealnudo.com

una mirada diferent

La revolució del paper de l’internauta, com a consumidor i productor de les informacions, no només s’ha manifestat a la xarxa. La  societat canvia, i l’art, com a peça fonamental per la nostra cultura,  també ha patit alguns canvis que m’agradaria comentar;  llanço aquesta qüestió: “la participació de l’art a la societat o la inclusió de l’individu a l’art?”. Ambdues coses.

Primerament, cal destacar alguns casos on l’art ha esdevingut essencial per la població. Recordaré un cas excepcional, succeït a una petita ciutat d’Argentina. Els habitants d’aquesta, en recòrrer els seus carrers anaven descobrint imatges, missatges que els impulsaven a viure el dia a dia des d’un altre punt de vista. Els artistas de la zona, motivats pel problema de l’alcholisme a la juventud, van decidir participar en l’execució de murals dins el context urbà, anunciant els efectes negatius i perjudicials de l’alcohol a la salut dels joves. Els espais, d’ùs públic i de visibilitat elevada, van ser escollits per què tot tipus de públic pogués entrar-hi en contacte (hospitals, escoles…). Aquest és un exemple on l’art s’ha convertit en un mitjà més de participació social, un compromís.

Per altra banda, destaco TWAIN (Totally Without An Interesting Name), una exposició  de Santiago Tacetti i Natalia Ibáñez Lario. Aquest projecte es entès com una intervenció d’escultures colapsables; l’exposició serà el resultat de la participació del públic; una acció on els assistens també seran el subjecte artístic. Aquesta es pot visitar a l’Antiga Casa Haiku, fins el 23 d’Octubre. Així doncs, es presenta l’individu com elemenet per completar l’obra d’art, on aquest manifesta una mirada diferent. www.twainteam.com

twain 3

twain 2

twain 1